T 12 Capitalisme i Comunisme

socialisme

socialismo (es)socialism (en)



econ, sociol, hist i polít
Conjunt de doctrines que, en oposició a l’individualisme, propugnen una reforma radical de l’organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució.
Bé que el terme fou emprat per primera vegada a la premsa francesa cap al 1832, per a qualificar els seguidors de Saint-Simon (saintsimonisme), i també a Anglaterra, designant els deixebles de Robert Owen, la idea socialista tenia una llarga història en la tradició utòpica anterior, des de Plató als anabaptistes i des de Thomas More als Levellers, passant per Francis Bacon o Rousseau. Ja dins el s. XX, el socialisme utòpic, esperonat per la revolució industrial anglesa i per la Revolució Francesa, es desenvolupà a França, representat per Saint-Simon, Fourier, Louis Blanc, Proudhon, Cabet, Leroux, Considérant, Blanqui, etc.; a la Gran Bretanya, amb Spence, Owen, Hetherington i d’altres; i, menys intensament, a Alemanya i la península Ibèrica, on tingué força importància el grup fourierista madrileny, que, animat per Fernando Garrido, José Ordax Avecilla i Sixto Cámara, publicà, entre el 1847 i el 1850, diversos periòdics. Tanmateix, deixant a part alguns experiments associacionistes o col·lectivistes de resultats poc feliços —per exemple, els assaigs icarians als EUA—, hom pot dir que durant els dos primers terços del s. XIX, el socialisme restà al nivell de l’especulació intel·lectual i que cap dels portaveus d’aquesta doctrina no tingué un sentit de la història ni una consciència realista de la política del seu temps. Només amb la difusió de les teories de Karl Marx i Friedrich Engels fou superat aquest estadi utòpic i aparegué el socialisme científic, que no es limitava ja a denunciar les injustícies socials i a imaginar societats ideals perfectes, sinó que, partint de l’anàlisi dels mecanismes econòmics que regien les societats i d’una visió científica de la història, es proposava de transformar la realitat i d’accelerar el triomf ineluctable del socialisme. En el Manifest del Partit Comunista (1848) i en la resta de llur producció (marxisme), Marx i Engels subratllen la importància capital de l’antagonisme entre burgesia i proletariat dins la nova societat industrial contemporània, i afirmen que només el proletariat pot posar fi a l’anarquia de la producció apoderant-se de l’estat modern —instrument en mans de la burgesia— i abolint el mode de producció capitalista i les relacions de propietats burgeses. Marx preveia també un desenvolupament en dues fases de la seva doctrina: primer, la “revolució democràtica” o victòria de les classes mitjanes damunt els darrers vestigis del feudalisme; assolida així la plenitud del sistema capitalista i la democràcia política, vindria la “revolució socialista” o victòria econòmica del proletariat, el qual assumiria la propietat dels mitjans de producció, i fóra el comunisme, en aquest esquema, l’estadi final i culminant de tot el procés, el regne indefinit de la pau, la llibertat i la igualtat, on el govern seria substituït per una administració voluntària i mancada d’elements coactius. El socialisme marxista obtingué una primera plataforma organitzadora el 1864 amb la fundació de l’Associació Internacional de Treballadors o Primera Internacional, però aquesta fou escassament operativa per causa de les lluites internes contra el reformisme de les Trade Unions britàniques (Trades Union Congress), contra la influència del proudhonisme dins la classe obrera francesa i, sobretot, per l’enfrontament, al seu si, entre Marx i Bakunin, és a dir, entre marxisme i anarquisme. Mentre el primer afirmava la necessitat d’un estat obrer i d’una avantguarda organitzada de la classe treballadora (el partit polític obrer marxista) capaç de dirigir la llarga lluita fins a la victòria de la revolució proletària, i acceptava, en el curs d’aquest camí vers el socialisme, la possibilitat d’aliances amb les esquerres burgeses, Bakunin rebutjava tot tipus d’estat, defensava l’espontanisme, negava qualsevol col·laboració amb la burgesia i ho confiava tot a la capacitat de les masses per a crear un nou ordre social.
FONT: Gran Enciclopèdia Catalana