Les bateries del Carmel

 




 

En la guerra del 1936-1939, els objectius no eren únicament els combatents del front, sinó també la rereguarda: les fàbriques, les estacions marítimes i ferroviàries, les vies de comunicació, les centrals energètiques i, més enllà d’això, la moral de la població civil. L’aviació es va convertir en un arma de referència que va influir, significativament, en el desenvolupament de la guerra. El bombardeig fou l’instrument idoni per destruir l’economia de guerra. El de Barcelona va ser el primer cas en la història d’una gran ciutat bombardejada des de l’aire de manera massiva i sistemàtica. Des del mes de novembre del 1937, Barcelona, que havia reforçat el seu paper econòmic, era, a més, la capital política republicana, amb la seu dels tres governs: el de l’Estat, el del País Basc i el de la Generalitat. La ciutat es va convertir llavors en un objectiu clau per a l’aviació feixista i va haver d’organitzar-se. Fàcil de localitzar, per la seva característica façana litoral, les autoritats van decidir articular elements defensius per aturar l’amenaça marítima i aèria mitjançant la defensa passiva, centrada en la protecció eficaç dels ciutadans, i la defensa activa, destinada a neutralitzar els bombardeigs enemics. Per a la localització dels enemics es disposava d’elements com ara els centres d’observació i radioescolta, els projectors o reflectors d’il·luminació i els aparells fonolocalitzadors, antecedents dels radars, no gaire precisos. Quant a la neutralització dels atacs enemics, se n’encarregaven els canons antiaeris i els avions de caça.

El Turó de la Rovira com a part de l’estratègia de defensa activa de la ciutat 

La defensa antiaèria de Barcelona va consistir a envoltar la ciutat de bateries que permetessin realitzar un foc de ventall amb la intenció de refusar o almenys dificultar els atacs de les aviacions italiana i alemanya, aliades de l’exèrcit franquista. El reduït nombre de bateries es va desplegar en dues zones: a la façana marítima, on se’n van situar de tres a quatre distribuïdes a la muntanya de Montjuïc i el Poblenou, i al Turó de la Rovira, on hi havia una altra bateria. En alguns moments es va disposar també de bateries del front traslladades a la ciutat per reforçar-ne la protecció. La defensa activa raïa en mans de la DECA. Cada bateria de canons es completava amb un fonolocalitzador i diversos reflectors protegits per metralladores antiaèries, anomenades bateries d’il·luminació i so. Al Turó s’hi va emplaçar una bateria de quatre canons Vickers de 105 mm i el seu dipòsit de munició, amb metralladora antiaèria. Entre el 25 i el 26 de gener del 1939, en el moment de la retirada, l’exèrcit republicà va inutilitzar les peces d’artilleria, que acabada la guerra van romandre durant un temps al cim del Turó.