Presentació de "L’Aviació i el Prat de Llobregat 1936-1959" de Joan Lluís Ferret from Amics d'El Prat
PFC Auditoria de Façanes dels Edificis Bombardejats a Barcelona durant la Guerra Civil from Carlos Matallana
En la guerra del 1936-1939, els objectius
no eren únicament els combatents del
front, sinó també la rereguarda: les fàbriques, les estacions marítimes i ferroviàries,
les vies de comunicació, les centrals energètiques i, més enllà d’això, la moral de la
població civil. L’aviació es va convertir en
un arma de referència que va influir, significativament, en el desenvolupament de la
guerra. El bombardeig fou l’instrument idoni per destruir l’economia de guerra. El de
Barcelona va ser el primer cas en la història d’una gran ciutat bombardejada des de
l’aire de manera massiva i sistemàtica.
Des del mes de novembre del 1937, Barcelona, que havia reforçat el seu paper
econòmic, era, a més, la capital política
republicana, amb la seu dels tres governs:
el de l’Estat, el del País Basc i el de la Generalitat. La ciutat es va convertir llavors
en un objectiu clau per a l’aviació feixista
i va haver d’organitzar-se. Fàcil de localitzar, per la seva característica façana litoral,
les autoritats van decidir articular elements
defensius per aturar l’amenaça marítima i
aèria mitjançant la defensa passiva, centrada en la protecció eficaç dels ciutadans, i la
defensa activa, destinada a neutralitzar els
bombardeigs enemics. Per a la localització
dels enemics es disposava d’elements com
ara els centres d’observació i radioescolta,
els projectors o reflectors d’il·luminació i els
aparells fonolocalitzadors, antecedents dels
radars, no gaire precisos. Quant a la neutralització dels atacs enemics, se n’encarregaven els canons antiaeris i els avions
de caça.
El Turó de la Rovira com a part de l’estratègia
de defensa activa de la ciutat
La defensa antiaèria de Barcelona va consistir a envoltar la ciutat de bateries que
permetessin realitzar un foc de ventall
amb la intenció de refusar o almenys dificultar els atacs de les aviacions italiana i
alemanya, aliades de l’exèrcit franquista.
El reduït nombre de bateries es va desplegar en dues zones: a la façana marítima,
on se’n van situar de tres a quatre distribuïdes a la muntanya de Montjuïc i el
Poblenou, i al Turó de la Rovira, on hi havia una altra bateria. En alguns moments
es va disposar també de bateries del front
traslladades a la ciutat per reforçar-ne la
protecció.
La defensa activa raïa en mans de la DECA.
Cada bateria de canons es completava
amb un fonolocalitzador i diversos reflectors protegits per metralladores antiaèries,
anomenades bateries d’il·luminació i so. Al
Turó s’hi va emplaçar una bateria de quatre
canons Vickers de 105 mm i el seu dipòsit
de munició, amb metralladora antiaèria.
Entre el 25 i el 26 de gener del 1939, en el
moment de la retirada, l’exèrcit republicà va
inutilitzar les peces d’artilleria, que acabada
la guerra van romandre durant un temps al
cim del Turó.